Puigcerdà, Petjades Culturals

1. EL TRANSPIRINEC

A partir de 1881 van començar a aparèixer notícies a l’entorn de la possible arribada d’un tren a Puigcerdà i del seu enllaç amb França. Tres foren els projectes: el de Barcelona-
Puigcerdà; el de Lleida-Puigcerdà i el de Balaguer a Puigcerdà. Va prosperar el primer a partir de 1904 en signar-se un conveni hispano-francès. Per aquest motiu, des de Puigcerdà
es va constituir una comissió gestora per fer-ne el seguiment. Ratificat el conveni el 1908 i 1909, poc a poc es va desencallar el tema.

Les obres es portaren a terme amb gran dificultat, ja que s’hagueren d’obrir 24 túnels entre Ripoll i Puigcerdà entre els que destaquen l’helicoïdal o Cargol de Palós, de 1.021 m. que supera un desnivell de 40 m. i el del massís de Toses de 3.605 m.
El tren arribaria oficialment a Puigcerdà el 3 d’octubre de 1922 no sense una gran expectació per part dels cerdans. La primera estació, emplaçada en un altre indret i més petita, avui dia està desapareguda. Pocs anys després, el 1928, un decret autoritzaria la conversió de la via a l’ample europeu fi ns a Barcelona, cosa que mai s’ha acomplert i motiu pel qual, de Puigcerdà a la Tor de
Querol hi ha dues vies de dos amples diferents. També, es va discutir molt sobre la ubicació de l’estació internacional d’enllaç entre França i Espanya, finalment es feren dues grans estacions una a Puigcerdà i l’altre a la Tor, però la reconeguda com a tal, fou la de la Tor de Querol-Enveig.

El 21 de juliol de 1929 va inaugurar-se l’electrificació de la línia i amb ella, Puigcerdà i la Tor varen inaugurar les actuals estacions, aquell dia engalanades. Es feren actes protocol·laris en cadascuna d’elles amb la participació, entre molts altres càrrecs locals i provincials d’ambdós països, del Ministre de Foment espanyol, el de Treballs Públics de França i el bisbe de la Seu d’Urgell. Al banquet, hi assistiren uns 250 comensals. Fou, aleshores, quan varen començar a circular, al costat espanyol, les primeres màquines de la sèrie 1.000, de color verd.

2. PLAÇA DE LA’JUNTAMENT

Anteriorment, coneguda com a placeta de les monges en record de l’antic convent de Santa Clara que hi havia dessota seu, ha estat de sempre la que ha acollit la Casa de la Vila o Consolat. El poeta Joan Maragall l’anomenà, en el seu poema “A muntanya”, el Balcó gran de la muralla.Fou el 1961 quan amb motiu d’un homenatge a l’escriptor, va descobrir-se la placa que hi ha a la façana de la casa consular.

La plaça ha estat recentment remodelada com a zona de vianants. A sota de la plaça hi ha una notable bòveda de pedra feta en forma de llibret anomenat Ull de Basilisc. El seu accés és fa a través d’un túnel que avui dia està parcialment enderrocat.

CASA CONSULAR O AJUNTAMENT
L’antic edifici gòtic, cremat fortuïtament el 1938, fou reconstruït d’acord amb el projecte de l’arquitecte Josep M. Ros Vila.

Inaugurat el 1955, l’actual manté una certa fi sonomia estructural de l’antic (voladís de la coberta, balconada…). La porta d’accés de l’antic era pel carrer Querol, on encara hi resta una llinda amb les armes de la Vila. Pujant per l’escala de l’Ajuntament es pot observar un gran oli inacabat de l’artista local Pere Borrell (Puigcerdà 1835 – Barcelona 1910). Pintat vers 1885-1890, representa la processó de la Verge de la Sagristia.

MONUMENT AL CAVALL HISPANOBRETÓ
L’obra de Xavier Medina-Campeny fou inaugurada el 1993 com a homenatge a aquesta raça de cavall, la cria del qual és molt important a la Cerdanya com es demostra, any rere any, a la Fira de Puigcerdà, en la que hi fan cap a l’entorn de mil animals.

3. PLAÇA DE CABRINETTY

Prengué l’actual nom el 1910 en honor a Josep Cabrinetty, llibertador de Puigcerdà del setge carlí de 1873. Al 1880 se li erigí una estàtua al bell mig de la plaça, obra de Rossend Nobas, destruïda el 1936. Coneguda com a plaça Major des del segle XIII, hi ha autors que apunten que la plaça podia haver estat el pati d’armes del primer castell (1095). Centre neuràlgic de la Vila, s’hi feia el mercat, mesuratge i emmagatzematge del blat…

ELS PORXATS
Es creu que podrien tenir el seu origen al s. XVI, i que els de la part baixa de la plaça siguin els més antics. Aquests porxos de granit sostenen la part sortint de les cases, destacant-ne la graciositat dels balcons d’algunes d’elles amb baranes de ferro treballat. Uns amb pis de pedra, altres de fusta i un parell de tribunes de principis del segle XX. Són curiosos també els dibuixos
esgrafi ats decoratius de la façana.

ANTIC HOTEL EUROPA
Situat a l’inici del carrer de la Font d’en Llanes, avui és un edifici plurifamiliar que en els seus temps acollí a no pocs pioners del turisme cerdà i a personalitats, com ara la Infanta Isabel (1913). L’arquitecte Antoni Gaudí hi feu una convalescència de cinc mesos (1911) i cal recordar que el gastrònom Ignasi Domènech hi va treballar de cuiner.

ANTIGA CASA CADELL
Es troba al núm. 15 del carrer i fou residència de la família Cadell, com el seu propi nom indica, destaca per la portalada ogival de granit. També conserva, malgrat les múltiples reformes, a la façana lateral la creu de Sant Jordi, símbol del General o de la Generalitat. Els Cadell, cavallers des del segle XIII, foren senyors de Prullans, Arsèguel, a més d’altres llocs. Molts dels seus membres varen estar directament vinculats amb el bandolerisme dels segles XVI i XVII que els enfrontava amb els Nyerros.

ANTIGA CASA DESCATLLAR
Va pertànyer a la família Descatllar, una de les més antigues de la Cerdanya. Està ubicada al número 16 de la plaça on destaquen els motius esgrafi ats de la seva façana, avui molt malmesos.
Des del 1894 va acollir el Círcol Agrícola Mercantil, conegut com a Casino de Baix. Durant la Guerra Civil, la CNT-FAI hi va instal·lar una cooperativa.

4. MURALLES

Amb tota probabilitat, el nucli puigcerdanès va néixer sota l’empara del castell de Montcerdà documentat el 1.095. Entorn a ell es degué d’anar agrupant un seguit d’habitatges que a partir de
1.177 són plenament reconeguts pel rei com a comunitat pròpia. L’important creixement poblacional fa titllar de vila al nou nucli i se li confereix la capitalitat cerdana. Serà a partir d’aquesta data, que rebrà molts privilegis, entre els quals hi figura el manament de fortificar la vila. El primer recinte emmurallat, a la llum de l’estructura urbana, seria el que en forma ovada estaria comprès entre les places Cabrinetty i de Santa Maria i entre els carrers Querol i Espanya. No obstant això, el ràpid creixement i l’arribada de noves comunitats, com ara la jueva i els ordres
mendicants va obligar a refer el perímetre en diverses ocasions. Un primer projecte fou molt ambiciós, doncs l’estany havia de quedar dins de les muralles, i aquestes arribaven al pla de
Rigolisa. Però mai va arribar a dur-se a terme.

Els monarques i el mateix consolat o ajuntament donaren tot un seguit de normes adreçades a la construcció i urbanització a l’entorn de la muralla, com la prohibició de construir al seu costat o utilitzar les valls o fossats per a d’altres activitats. També obligava que es fessin torres, trinxeres o barbacanes i, fi ns i tot, es concedí la
possibilitat de cobrar una cisa per al seu fi nançament. Al segle XVII, els murs tenien molta alçada, amb dues línies de sageteres, un d’ells amb un ampli passadís superior cobert amb llosa i torres intermèdies. La fermesa de la muralla ha anat restant ben palesa al llarg dels segles, aguantant molts atacs i intents d’assalts i, malgrat sucumbir en comptades ocasions, en d’altres, tot
i el bombardeig, va resistir. La darrera muralla, ja no tan forta com les anteriors, es va començar a enderrocar el 1.880 tot cercant l’obertura de la població. Al llarg del temps hi
ha hagut diversos portals. El del castell, el de Querol, el del Call o de framenors, el de la Morera, el de Llívia o predicadors, el d’Age, el d’en Calva i el de la Barrada.

5. ANTIC CONVENT DE SANT DOMÈNEC

De l’ordre dels predicadors, fou fundat vers 1290-1291 sota la protecció de Jaume I de Mallorca. Es composava per l’església, edifici conventual, claustre i el cementiri. Fou l’ordre més afavorit i el més important de la comarca. Com a convent va desaparèixer el 1835 amb l’exclaustració derivada de la desamortització.

ANTIGA PART CONVENTUAL
Utilitzada per escoles, caserna…., fou rehabilitada a partir de 1983. Avui, acull el casal Sant Domènec de la Tercera Edat, la Biblioteca Comtat de Cerdanya, l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, l’Institut d’Estudis Ceretans i les Joventuts Musicals de Cerdanya. En el subsòl del vestíbul hi ha l’entrada d’un dels túnels de Puigcerdà.

CLAUSTRE
Data d’una reforma de 1603. En resta un lateral que, retrobat els anys 60, s’arranjà el 1978 segons el projecte de Josep M. Ribot. La resta del claustre fou destruït durant l’ocupació napoleònica.

ESGLÉSIA
D’estil gòtic, el terratrèmol de 1428 l’afectà greument. Reedificada més baixa, també, degué d’escurçar-se. D’una sola nau, està coberta a doble vessant sostinguda per arcs ogivals. Els contraforts permeten l’existència de capelles laterals. Tornà a utilitzar-se per al culte el 1946. En destaca: Portalada principal (Del segle XV, està construïda amb l’anomenat “marbre d’Isòvol”).

6. CAMPANAR DE SANTA MARIA

Era el de l’antiga església parroquial de Santa Maria; una construcció gòtica, la qual ocupava gran part de la plaça. Es va començar a construir a partir de 1177 i fou enderrocada el 1936. El
campanar, té una alçada de 35 metres i descansa sobre quatre pilars rectangulars de granit originals a partir d’on arrenca la torre octogonal (s. XVIII). Està coronat per una ampla terrassa i té una vista panoràmica extraordinària. Sofrí greus danys al llarg dels segles, en concret incendis, ja sigui per culpa dels llamps o bé per accidents. El 1876 s’hi feren obres al capdamunt.
I l’última rehabilitació tingué lloc a partir de la dècada dels 90 del passat segle.

S’ha de destacar la portalada ogival interior del segle XIV feta amb “marbre roig” d’Isòvol, la qual corresponia a una de les portes de l’església. Està format per cinc arquivoltes on s’alternen motllures rodones i pentagonals, aquestes se sostenen sobre deu columnes rodones culminades pels respectius capitells que estan decorats amb motius vegetals finament esculpits, entre els quals hom hi troba una pinya de pi. A la dreta, es conserva, en força bon estat, el baix relleu d’un traginer. Encara es conserva el primer tram de l’escala de cargol original feta de granit, i tot i la seva estretor permet accedir al primer pis. El primer rellotge data de 1415, aquest fou substituït el 1610 per un fet per en Joan Casals, el qual va perdurar fins el canvi de 1844, la maquinària del qual encara podem observar. El seu constructor fou Bonaventura Lafita d’Andorra, es va costejar amb els benefi cis obtinguts amb les representacions de la Passió que realitzaren veïns de la Vila. Des de fa un temps resta mut i, avui dia, les campanes obeeixen a un sistema electrònic.
Al cim del campanar trobem un vèrtex geodèsic de primer ordre situat a 1.238,4 m. A sota del campanar hi ha una creu moderna amb motius religiosos. Actualment s’obre al públic durant els mesos de
juliol i agost perquè els visitants puguin gaudir de les seves extraordinàries vistes.

7. PLAÇA EL CALL

La necessitat de poder ubicar les diverses comunitats (mendicants, jueus…), arribades entre la segona meitat del s. XIII i inicis del s. XIV, obligà a urbanitzar nous terrenys, en un principi
extramurs,

a tocar de la vila vella. Els textos certifiquen l’aixecament d’una “vila nova”, annexa a la part de la muralla propera a l’església parroquial Santa Maria i comunicada per una porta. Actualment, és la zona compresa entre la rambla de Josep Maria Martí, els carrers de Puigpedrós i de Sant Agustí i la plaça de Barcelona. El traçat urbanístic de la zona tenia una disposició distinta al de la vila vella.A partir del 1325 es menciona una altra porta, la del “call dels jueus”. Les excavacions arqueològiques posaren al descobert un barri de cases ordenades a banda i banda dels carrers, amb la utilització de parets mitjanceres, de forma que tant la façana com el darrere donaven, ambdues, a un d’aquests carrers. Les primeres es recolzaren directament a l’antiga muralla. El 1333 els franciscans fundaren un convent. Aquest constava d’església, claustre, capelles, dependències conventuals diverses, horts i cementiri. L’obra va afectar a gran part del barri jueu, motiu pel qual es produí un desplaçament dels habitatges cap al nord. El 1567, la ruïna econòmica del convent ja era un fet i es plantejaven seriosament marxar de Puigcerdà.
Això, va portar que el 1578 els agustins s’hi establissin formalment fi ns al 1835, quan van ser afectats per la desamortització. El 1836, l’Ajuntament aprovava el seu enderrocament.
El 1707, aprofi tant com a dependències el convent de Sant Agustí, els francesos construïren el fort Adrià. El perímetre es corresponia al de l’antic call. Per a la seva construcció fou necessari enderrocar més de cent cases. Les defenses foren destruïdes pels mateixos francesos en marxar el 1714. Algunes d’elles foren documentades en unes excavacions arqueològiques que es feren arran de la construcció del pàrquing soterrat.

8. CASINO CERETÀ

L’edifici fou construït per la societat del Casino Ceretà, fundada el 1879. El seu arquitecte va ser en Calixte Freixa. Es va fi nançar mitjançant accions i fou inaugurat el 1893. El 1904 va patir
un greu incendi que malmeté gran part del teatre, després de la seva reconstrucció, es va reinaugurar el 1906 i se’n féu una notable reforma el 1933, així com a les darreries del passat segle en
refer-se tot el seu interior.

Durant la Guerra Civil, el comitè de la CNT-FAI va incautar-lo. Retornat a la societat, no reprengué la seva dinàmica activitat anterior i restà relegat a actes culturals i a cinema. És un dels edificis més representatius de la Vila de Puigcerdà, dissenyat originalment amb elements arquitectònics d’estil neoclàssics, la seva construcció seguí cànons més eclèctics d’acord amb els corrents de l’època. L’edifici consta, bàsicament de dos grans blocs separats per una glorieta a la cantonada. Per una banda, el teatre, té la seva entrada per la plaça Barcelona. L’altre, era destinat a seu social. Comptava amb distintes sales d’ús divers: administració, cafè, billars, biblioteca, sala de descans… Actualment, a més del teatre, hom hi troba una sala d’exposicions, una cerveseria, així com d’altres sales d’ús divers. A l’interior hom hi pot observar sostres amb motllures i el gran llum de braços situat al saló octogonal, adquirit cap a la dècada de 1970 a València. No es pot deixar de dir que, durant molt de temps, tingué un pes social i cultural molt important, tant pels vilatans com pels estiuejants, sent un notable centre de tertúlies, així com de representacions teatrals, varietats i cinema. El teló original del teatre es va salvar del foc i en l’actualitat es conserva al Museu Cerdà. Fou pintat per Maurici Vilomara i Virgili (Barcelona 1847-1930), un dels creadors de l’escola catalana d’escenografia realista, el qual, més tard, va passar a ser l’escenògraf del Teatre del Liceu on hi ubicà el seu taller.

9. L’ESTANY

La primera notícia que el documenta és del 2 de desembre de 1260, quan el paborde de Sant Miquel de Cuixà cedia un terreny que es trobava al seu costat. Alimentat per la sèquia, ha estat el gran subministrador d’aigua tant per al regadiu com per a la neteja dels recs i les clavegueres dels carrers i per fer front als incendis, tasques algunes de les quals encara acompleix.

També, se n’extreien altres aprofitaments que, normalment, eren arrendats. El glaç, tallat en blocs rectangulars, s’emmagatzemava al pou de la neu o del glaç situat a prop. El peix era un altre dels béns que reportava. Se sap que en el segle XVIII hi havia truites, barbs, bagres i anguiles. Avui dia la fauna piscícola la composen el gardí, el barb roig, la carpa, el gobi i la truita comuna.
El llot i la sorra també s’aprofi taven com a guano i per a la construcció respectivament. A partir de les darreries del segle XIX es va portar a terme un nou tipus d’explotació: la recreativa i cal esmentar que el primer partit d’hoquei gel fet a Puigcerdà tingué lloc damunt del seu gel el 1956. L’arrendador dels aprofi taments havia de complir, a més dels requisits econòmics, d’altres que anaren variant, com ara la conservació dels arbres, les obres de manteniment, vigilar la pesca furtiva, la neteja i la venda del peix en subhasta pública, com també tenir una barca a disposició de l’Ajuntament. La seva neteja sempre fou, en especial en els segles XVIII i XIX, una tasca que preocupava per tal d’evitar possibles contagis. Les neteges més documentades són
les de 1806, 1885, 1927, 1933 i 1984. La seva actual fi sonomia és el resultat d’una reforma endegada el 1991. Amb aquesta, el seu perímetre va passar de la forma hexagonal irregular a formes més corbes, es desplaçà l’illa del centre, canvià la il·luminació i s’integraren nous elements arquitectònics i vegetals. Els cignes foren introduïts, possiblement, el 1928. A nivell avícola,
també, s’hi pot trobar diverses espècies d’ànecs (tirons en parla de la Cerdanya) i, ocasionalment, també hi ha d’altres espècies com ara el bernat pescaire, el gavià argentat, la gavina vulgar o
la polla d’aigua.

10. LA SÈQUIA

És un element que ha estat imprescindible per a Puigcerdà; l’aigua de la qual acomplia i acompleix diverses tasques a més de la de regadiu, neix a Riutés, prop de la Tor de Querol i pren
l’aigua del riu Querol o Aravó, passant la major part del seu recorregut per terres que estan sota administració francesa des del Tractat dels Pirineus de 1659-1660. La primera notícia que se’n té és de 1310 quan els cònsols puigcerdanencs paguen al Procurador Reial 500 ducats per tal d’ajudar a pagar les despeses de fer-la arribar fi ns a la vila. El 1318, la població comprava al rei Sanç l’aigua.

És aquesta sèquia la que porta l’aigua a l’estany i, de sempre, Puigcerdà ha procurat mantenir el dret sobre ella. El 1866, en el tractat signat entre la corona francesa i l’espanyola,
es reconeixia la propietat a favor de la Vila i el 1868, s’establia un reglament en què es creava una comissió internacional, actualment vigent, de la qual n’és president l’Alcalde de Puigcerdà.
El 1991 s’endegaren les obres que havien de canalitzar-la amb prefabricats en tot el seu traçat. Amb elles, s’evità una gran pèrdua d’aigua per filtracions. Les obres provocaren una reacció contrària de diversos col·lectius per què interpretaven que anaven contra el paisatge. La polèmica se centrà, en especial, entorn al “passeig dels enamorats” on, finalment, fou respectada la
vegetació que hom intuïa que perillava, la qual es composa de verns, freixes i bedolls. Sobre els drets de la sèquia així com sobre d’altres aspectes hi ha hagut, sovint, interpretacions diverses i equívoques, derivades d’una manca de coneixement del reglament. Així, pel que fa al cabal d’aigua, aquest sempre s’ha de mantenir i en cas de baixar poca aigua pel riu, Puigcerdà té el dret d’augmentar les hores assenyalades en detriment dels altres usuaris. Així mateix, és propietat de la vila de Puigcerdà la sèquia i les seves voreres fins a un total de 6,50 metres, de tal manera que en els llocs on no s’acompleix, té dret a comprar de les propietats veïnes, el terreny que li manca. Les despeses de conservació i de reparació de la presa i de tot el tram que es troba en territori francès, van a càrrec per meitats entre els usuaris espanyols i francesos, mentre que el tram del municipi depèn dels puigcerdanesos.

11. SANT JAUME DE RIGOLISA

Sant Jaume de Rigolisa era un antic poble documentat des del segle X que va pertànyer al monestir de Sant Miquel de Cuixà fins el segle XVIII. Segons algun autor, el terme es repartia entre les cases aquí existents i les que hi havia a l’altre costat del pont de Sant Martí, a la dreta del riu Querol, avui dia en terme del municipi de Guils de Cerdanya. El nucli, despoblat progressivament va passar a dependre administrativament de Puigcerdà. “Rigolisa” és un topònim preromà bascoide, probablement format d’Errako i lezea, que voldria dir “barranc del cremat”; apareix per primer cop el 946, a la documentació coneguda, com a Eragolissa.

CAPELLA DE SANT JAUME DE RIGOLISA
De l’antiga capella se sap que fou destruïda pels francesos el 1793, essent reconstruïda per la família Guasch. En tot cas, el 1885 estava gairebé en runes. Amb l’adquisició de la finca per part de Fèlix Macià Gelbert, aquest tingué, des del primer moment, la intenció de portar a terme la seva reconstrucció, que finalment farien els seus fills Fèlix i Mercè Macià Bonaplata. L’actual, lleugerament desplaçada de l’anterior, fou inaugurada i beneïda el dia de Sant Jaume de 1887. La capella, d’un estil neogòtic, consta de tres parts: una cripta sota el presbiteri, la capella pròpiament dita i el campanar quadrat que s’aixeca 17 metres. El seu arquitecte fou Salvador Viñals de Barcelona.

El seu retaule, així com diverses pintures eren de Pere Borrell, les quals es
perderen amb el saqueig que va patir el 1936. Als voltants de Rigolisa, per Sant Jaume se celebrava un important aplec, que al llarg de les darreres dècades s’ha anat perdent fins arribar a ser testimonial. Moltes eren les famílies que es reunien a la plaça i als voltants per berenar i ballar sardanes. La font, taula i bancs, avui desapareguts, s’integraven com a element refrescant
de la celebració.

12. DUANA – PONT INTERNACIONAL

La duana és la dependència administrativa encarregada de percebre els drets establerts sobre les mercaderies a l’entrada o sortida d’un territori estatal o d’impedir la circulació de productes
prohibits. El seu establiment a Puigcerdà vingué derivat de la imposició divisòria a la Cerdanya del Tractat dels Pirineus 1659-1660).

Avui, dins del nou marc europeu ha desaparegut. L’administració de la duana va traslladar-se, el 1929, a un edifici que es troba a la dreta tot just iniciar-se l’avinguda de França. La seva reforma i engrandiment va iniciar-se l’any 1947 aprofitant molta pedra provinent d’alguna paret no original de l’església de Sant Domènec, poc abans en fase de restauració. Enrique Colas fou l’encarregat del projecte de l’immoble que es va revestí amb còdols de riu i va ser inaugurat el 1949. Avui dia acull les dependències del Cos Nacional de Policia.

PONT INTERNACIONAL
Del pont oficial de nexe entre Espanya i França, se sap que el 1877 l’Ajuntament de Puigcerdà es feia ressò d’una comunicació del comandament militar de la plaça en la qual li donava compte que el Ministeri de la Guerra havia donat la seva conformitat per a la construcció d’un pont fronterer amb Bourg-Madame.

Aquest, es va destruir arran d’un aiguat a la tardor de 1937. Fou substituït per una estreta palanca de fusta fins a la inauguració de l’actual el juliol de 1955. La benedicció de la nova connexió interestatal la dugué a terme el bisbe de Perpinyà. A la barana del pont, al costat de l’antiga duana francesa hi ha una placa de bronze que recorda el fet. El dia de la inauguració, la coral puigcerdanenca la Sardana va interpretar l’Himne Cerdà.

13. RUTA LITERÀRIA RUIZ ZAFÓN «EL JOC DE L’ÀNGEL»

Aquesta ruta literària, marcada i guiada, vol donar a conèixer a tothom els indrets de Puigcerdà per on es desenvolupa la trama de l’última novel·la de Carlos Ruiz Zafón: El Joc de l’Àngel. La ruta transcorre per tots els llocs als quals s’al·ludeix en els diversos capítols d’aquesta novel·la. Les marques i indicacions d’aquesta ruta literària consisteixen en columnes de
granit polit de 120x40x40 cm, que s’ubiquen en els punts estratègics del recorregut.

A sobre d’aquestes columnes hi ha situada una placa d’acer inoxidable amb la part del text d’El Joc de l’Àngel que fa al·lusió, precisament, a la zona de Puigcerdà on hi ha emplaçada la columna. D’aquesta manera, la primera columna que senyalitza la ruta es troba situada al costat de l’estació del ferrocarril i la segona, a l’entrada de l’Hotel del Llac. Les columnes compreses entre els nombres tres i set estan emplaçades al voltant de l’estany de Puigcerdà, a les entrades principals del propi estany. La vuitena columna està ubicada davant la Villa San Antonio; la novena, al Passeig de Rigolisa; finalment, la desena es troba al Passeig dels Enamorats. Carlos Ruiz Zafón va néixer a Barcelona l’any 1964. En l’actualitat és un dels escriptors espanyols amb més projecció internacional. Els començaments com a escriptor de Carlos Ruiz Zafón daten de l’any 1993, quan guanyà amb la seva primera novel·la, El Príncep de la Boira, el Premi Edebé de Literatura Juvenil. A causa de la bona acollida d’aquesta primera novel·la, la mateixa editorial li publicà també El Palau de la Mitjanit el 1994, Les Llums de Setembre el 1995 i, finalment, Marina l’any 1999. Aquesta darrera novel·la és considerada com l’avantsala del que hauria de ser més endavant la seva gran obra, L’Ombra del Vent, adreçada ja al públic adult. Actualment, L’Ombra del Vent ha venut més de deu milions d’exemplars arreu del món, ha estat traduïda a més de trenta idiomes diferents i es pot trobar a les llibreries dels lloc més recòndits del planeta. Després d’aquest èxit literari sense precedents, Carlos Ruiz Zafón es va passar molt de temps promocionant L’Ombra del Vent pertot arreu encara que, mentrestant, s’anava gestant la seva segona obra. Finalment, després de set anys d’espera, va treure a la llum la seva última novel·la: El Joc de l’Àngel. Aquesta novel·la és la segona entrega de la tetralogia que l’escriptor vol dur a terme per completar la saga iniciada amb L’Ombra del Vent.
Amb El Joc de l’Àngel, Carlos Ruiz Zafón ha situat Puigcerdà dintre del mapa literari mundial, ja que curiosament, i per sorpresa del seus nombrosos seguidors, una part important de la trama
d’El Joc de l’Àngel es trasllada dels foscos ambients de la Barcelona de principis del segle XX, a què ja estàvem acostumats, fins als cels blaus i les gèlides aigües de l’estany de Puigcerdà.